A la dècada dels cinquanta del segle XX la cultura catalana maldà per recuperar la presència i el prestigi públics perduts amb la desfeta del 1939.

En l’àmbit del teatre, després de vuit anys de prohibició explícita de representar amb llengua catalana, durant la primavera del 1946 el règim franquista autoritzà la representació d’obres en català sempre i quan passessin els tràmits reglamentaris de la censura.

Tot i així, en uns moments en què, sense mitjans de comunicació en català el teatre era un dels pocs espais d’expressió pública per a la llengua, les traves de la censura i els pocs escenaris dedicats al teatre català dificultaren l’accés de nous dramaturgs als escenaris professionals.

El dramaturg Josep M. Sagarra dominà l’escena catalana professional de la postguerra malgrat les condicions a què s’enfrontava la represa del teatre català. El fracàs dels intents de Sagarra d’introduir un teatre més modern no van ser acceptats de bon grat ni pel públic ni per les crítiques, de tal manera que es veié obligat a tornar a la fórmula del poema dramàtic de sempre.

D’altra banda, el coliseu del carrer de l’Hospital acollí dos fenòmens que donaven la mesura de l’èxit de l’escena comercial catalana del període: d’una banda, l’estrena de Bala perduda, de Lluís Elias (1951) i de l’altra, la incorporació al Romea de Joan Capri (1957) que va esdevenir un comediant molt popular.

La situació critica del teatre català arribà a uns extrems insostenibles, motiu pel qual Néstor Luján va fer una crida per revifar el teatre català i per convertir el Romeo en un autèntic símbol que disposes d’un repertori tradicional i de traduccions de la dramatúrgia estrangera clàssica i moderna. Com a resposta a aquesta crida, Joan Oliver va escriure una carta a Destino denunciant les mancances de l’escena professional catalana i suggerint un redreçament vivificador del teatre català que el dignifiqués i l’eleves culturalment. Tos dos però, ometien una part del problema, ja que l’espanyolització de l’escena catalana era el resultat més flagrant d’una cultura sense llibertats, prohibida pel règim totalitari franquista que portà el teatre català a una crisis estructural sense precedents. No va ser fins al 1954 quan es començà a entreveure’s una sortida amb la creació de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), en la qual s’estrenarà Ball Robat.

La censura

La censura franquista va incidir considerablement a l’hora de barrar o anul·lar els intents de renovació dels repertoris dels teatres catalans. L’autarquia de la cultura oficial franquista i l’intent de genocidi de la cultura catalana limitaven la incorporació de les noves dramatúrgies europees o nord-americanes i, sobretot, impossibilitaven la viabilitat pública d’un teatre català que hi estigués en sintonia.

Així, doncs, tot allò que no s’avenia amb la idea del teatre com a “escola de moralitat” de signe franquista era susceptible de passar pel corró de la censura. D’aquesta manera doncs, era censurada qualsevol idea contraria al sisè manament ( tota referència a l’avortament, l’homosexualitat, etc…), qualsevol opinió política contrària al sistema institucional del règim, l’ús del llenguatge de manera indecorosa, provocativa o impròpia de les persones “decents” o la crítica a la religió com a institució i jerarquia que garantia els valors divins i terrenals.

D’altra banda, respecte a les traduccions, al 1957 la Delegación del Ministerio de Información y Turismo del govern dictatorial espanyol va fer circular unes normes que limitaven al teatre professional les representacions d’obres estrangeres en català.

De totes maneres el barratge de la censura era menys temible quan es tractava d’una sessió única, com va ser el cas de l’estrena de Bell Robat per l’ADB, tot i que podia ser implacable i immediat.

L’alternativa ADB

L’agrupació gramàtica de Barcelona es fundà l’any 1954 amb el propòsit de dignificar i renovar l’escena catalana aquesta agrupació va crear una estructura que aspirava a preparar una companyia teatral que dugués a terme representacions publiques en llengua catalana en unes condicions artístiques dignes. La seva programació s’allunyava dels postulats del teatre amateur de l’època i es guiava per un teatre que constituís un repertori de textos de prestigi, antics o moderns, basats en obres originals catalanes i traduccions al català. Així doncs el seu repertori abrasà (abrasar vol dir cremar amb brases) un ventall molt ampli de classics fonamentals de la dramatúrgia universal (W.Shakespeare, C. Goldoni,…), clàssics catalans modernistes (J. Maragall, S. Rusiñol) o de la preguerra (C. i F. Soldevila, J. M. Sagarra,…) i dramaturgs contemporanis catalans, entre els quals trobem Joan Oliver ( Ball Robat).

Ben aviat, Oliver va assumir diverses responsabilitats dins de l’ADB (va intervenir com a actor va participar en les activitats de formació teatral, etc).  doncs l’ADB va fer Així possible el desenvolupament d’Oliver com a dramaturg en una situació en que era molt difícil accedir al circuit comercial.

Amb tot, l’organització va ser clausurada per la policia desprès de l’estrena accidentada de L’opera de tres rals, de Bertolt Brecht. Disposada a habitar qualsevol avanç significatiu que beneficies la cultura i la llengua catalana les autoritats franquistes van dissoldre l’entitat. 

La visió de “Jonás”

“Jonás” era el pseudònim que utilitzava Oliver per publicar en castellà a les pàgines de Destino i de manera moralitzant i satírica analitzar en aquests articles la importància de la tradició en l’àmbit de l’art i de l’estètica en general i criticar la situació del teatre comercial.

Segons Jonás, l’escena catalana es trobava en una situació desesperada, ja que pràcticament es reduïa a Sagarra, però també perquè el teatre havia perdut la seva funció social, engolit pel cinema.

“Jonás” pensava que la burgesia catalanista, tot i ser una minoria, podia redreçar l’escena catalana. A més a més, Jonás es dolia que el gran públic preferís el cinema dolent al teatre bo i deplorava que cada vegada hi hagués menys espectadors teatrals.

L’estrena de Ball Robat

Ball Robat es va estrenar el 2 de junys de 1958 dins del I Cicle de Teatre Català Modern organitzat per l’ADB al Teatre Candilejas de Barcelona.

L’obra va ser dirigida pel mateix dramaturg i tot i no tenir ressò dins la premsa dos crítics teatrals s’interessaren per la comèdia i en feren critiques favorables.

Guillermo Sanchez, crític del diari El Noticiero Universal, va descriure-la com una obra on la paraula era més important que l’acció. Aquest crític però, no va saber entendre la moralitat del final de l’obra segons la qual encara que l’aparellament dels diferents membres dels matrimonis hagués estat diferent, el final a què haguessin arribat les parelles hagués estat el mateix.

D’altra banda, Martí Farreras, crític del setmanari Destino, destacà de Ball Robat, sobretot l’estructura que, segons ell, condueix a un final entre humorístic i sentimental. A més a més Farreras remarcà la ironia que plantegen les tres parelles i l’encertat desenllaç de l’obra.

Tens un 9. Ai les faltes!

Com ja hem comentat anteriorment, aquest fragment pertany al primer capítol de la novel·la, moment en què la Mila, de camí cap a l’ermita, queda meravellada pel paisatge que l’envolta. A més a més, la Mila compara el paisatge que està observant amb el paisatge de la seva terra. Així doncs, des del començament de la novel·la podem veure la importància que hi té el paisatge. Tot i que al principi se’ns presentarà com una visió idíl·lica, a poc a poc veurem que, com és propi de la novel·la ruralista del modernisme, la visió que se’ns vol donar no és aquesta sinó que se’ns vol transmetre una idea del camp negativa i pessimista.

En aquest fragment també apareixeran dos personatges més: en Matias i el pagès. El Matias és el marit de la Mila, un home gandul i desinteressat. El pagès és l’home que els acompanya durant un tros del trajecte fins a l’ermita en carro. Al final del fragment que estem comentant la Mila compara els dos homes que xerren despreocupadament sense observar el paisatge que tant ha agradat a la Mila.

Per tant, el tema principal d’aquest fragment gira sobre l’admiració de la Mila respecte el paisatge que l’envolta que més endavant serà contrastada amb la solitud que sentirà a l’ermita.

Quant a la estructura del contingut, podem distingir-hi dues parts: la primera engloba des de “La Mila quedà ullpresa [...]” fins a “la seva terra per sempre més!”, on la Mila descriu el paisatge que veu i el paisatge de la seva terra. En aquesta primera part se’ns mostren els sentiments i les emocions de la Mila respecte al paisatge.

La segona part abraça des de “Animada per semblants pensaments [...]” fins a “amenaça constant d’estripar-se.”, on la Mila compara el seu marit, en Matias, amb el pagès que els acompanya.

Pel que fa al vocabulari emprat en el text, està ple de pleonasmes i vulgarismes que volen reflectir la parla del moment (Aquí no se n’hi veia una de bèstia de mal profit…”). Aquesta característica, pròpia de la novel·la ruralista del modernisme, s’anomena llengua mascle: cada personatge parla de la manera que parla segons el lloc on viuen. Això ho podem veure al llarg de la novel·la amb la diferència de llenguatge de la Mila i del pastor de l’ermita.A la segona part veiem com les il·lusions de la Mila s’ensorren en veure la indiferència del seu marit.

Quant a recursos estilístics cal destacar la simbologia d’aquesta obra. En aquest fragment, com ja hem dit, un dels símbols més destacats és la natura que al llarg de la novel·la anirà molt lligat als sentiments de la Mila. Més endavant però, coneixerem alguns personatges, com el pastor i l’Ànima, que també tindran un sentit simbòlic.

En conclusió, Solitud és una novel·la modernista que narra la història d’una dona, la Mila, que després de diversos fets, acaba coneixent la seva pròpia personalitat i assumeix la seva solitud per poder començar de nou. El fragment que hem comentat pertany al principi de l’obra, quan la Mila percep una visió del lloc on es dirigeix completament diferent de la que acabarà tenint al final de la novel·la.

Caterina Albert aconsegueix, a través d’un llenguatge col·loquial on predominen els vulgarismes i els pleonasmes, representar la parlar i els pensaments d’aquella època, malgrat tot, pel que fa al fragment és exageradament col·loquial, o, si més no, no ho és tant com altres fragments de l’obra. A més a més, l’autora utilitza diversos símbolsismes al llarg del text com ho és la natura en aquest fragment.

Força ben captat el sentit del text. Tens un 8,5.

2. La figura del general Prim és present a la novel·la. Fes-ne un esbós bigràfic tot destacant-ne els aspectes que s’hi esmenten. Quina funció té la figura del general Prim a la novel·la?

El general Prim va ser un militar i polític progressista que va tenir molta influència política a Espanya durant el Sexenni Democràtic i que va arribar a ser president del Consell de Ministres d’Espanya.

Dins de la novel·la el general Prim apareix idealitzat per Daniel Serrallonga. La seva obsesió es descobreix quan el narrador i el seu cosí entren a la casa d’en Daniel i les seves germanes i troben una pila de retrats del general Prim al despatx d’en Serralonga. Amb aquesta obsesió del protagonista també s’insinua la seva bogeria.

3. Oriol Pi de Cabanyes suggereix que la figura del protagonista de La Bogeria fa pensar en Valentí Almirall. Informa’t  sobre aquest personatge i sobre la significació política que va tenir.

Valentí Almirall va ser un periodista, polític i advocat català. Va començar a treballar en la política arran del cop d’estat que va destronar Isabel II l’any 1868 i el Sexenni Revolucionari que començar a partir d’aquell moment. Almirall és considerat un dels creadors del catalanisme modern i estava en desacord amb la monarquia borbónica de la Restauració, ja que considerava que era perjudicial pels interesos de Catalunya.

Així, doncs, la semblança en què es pot pensar entre Valentí Almirall i Daniel Serrallonga és el seu afer amb la política per aconseguir un estat liberal on Catalunya en sortís beneficiada.

4. Creus que hi ha coincidències entre la figura del narrador i Narcís Oller? Quines?

5. Redacta la biografia de don Ignasi Serrallonga a partir de les informacions del capítol segon.

Ignasi Serrallonga és el pare d’en Daniel, l’Adela i la Carolina. La seva dona mor quan neix la Carolina, la filla petita. Don Ignasi es suïcida i el metge de la família, el doctor Giberga, determina que Don Ignasi estava boig. El mateix Giberga serà qui, més tard, pensarà que en Daniel Serrallonga també està boig perquè considera la bogeria com una malatia hereditària.

6. Compara la figura de Matildeta amb els altres personatges femenins de l’obra. Quina imatge ofereix Matildeta? Quina funció té a l’obra?

La Matildeta és la dona del narrador i es presenta com un personatge dolç i agradable. A diferència de les altres dones de la novel·la, el narrador i la Matildeta són una parella ben avinguda que no presenten cap tipus de conflicte entre ells al llarg de la novel·la. Altres personatges com les germanes d’en Serrallonga o la Salomè (la dona d’en Daniel) són personatges que es presenten com a grullers o amb dificultats entre ells que acaben accentuant la bogeria del protagonista.
Per tant, la funció de la Matildeta a l’obra és contraposar aquests dos punts de vista.

7. Creus que la descripció de Daniel Serrallonga, al primer capítol, ja fa pensar que es tornarà boig? Per què? Assenyal les anticipacions que indiquen que Serrallonga acabarà boig.

Al començament de la novel·la l’Armengol ja presenta en Serrallonga com una persona especial i li presenta al narrador per poder enriure-se’n una estona. En el mateix capítol en Daniel s’enfronta a un mosso d’esquadra per defensar els seus ideals. A conseqüència d’això acaba detingut pels mateixos mossos.
Aquesta actitud i el revombori que mou amb els seus actes ja introdueixen la idea de bogeria que anirà agafant cos al llarg de la novel·la.

Pel que fa a la persona gramatical utilitzada, l’autor combina la primera i la tercera del singular segons el personatge i el tema del que està parlant (No sé jo perquè,… / …en temps passats no la tenien sinó per molt grossera…).
Com ja hem comentat abans, sobre els personatges, en aquest fragment n’apareixen dos: Lúcio i Don Pedro, on Lúcio és el principal interlocutor. A través d’aquest podem veure com Despuig aconsegueix transmetre la sensació d’una veritable conversa amb el to que se li dóna i la manera amb què explica la seva reflexió.

El temps verbal més utilitzat és el present d’indicatiu ( és, té, hi ha, dic, faig, etc…) fet comprensible ja que es tracta d’un diàleg en estil directe, és a dir, els personatges parlen entre ells a mesura que avança l’obra. Tot i així, també destaca el pretèrit imperfet d’indicatiu en el diàleg de Lúcio, ja que fa referència a temps passats, tal i com diu el mateix personatge ( tenien, parlaven, donaven, …). A banda d’aquests temps verbals també n’hi apareixen d’altres de forma espontània com són el futur simple (diré) o el pretèrit perfet d’indicatiu (compongué).

Lingüísticament, doncs, Despuig reflecteix en els diàlegs la parla del moment, i d’aquí ve la presència d’expressions col·loquials i d’estructures pròpies de l’època (I son pare d’aquest rei, qui fou en Pere Tercer).

Ja aniré comentant,

Que vagi bé !!!

- Durant aquests tres segles que consitueixen l’època moderna, el català rep una davallada general pel que fa a la literatura culta (la popular manté un bon nivell).

- Els segles XVI, XVII i XVIII s’agrupen sota la denominació comuna de “Decacència“ ( tot i que tant la cultura tradicional i popular com altres manifestacions artístiques mentenen la vitalitat que havien tingut durant l’edat mitjana).

- Punts de màxima esplendor de la cultura italiana, francesa i castellana (Segles d’Or), en ple contrast amb la catalana.

- Tot i així, les classes populars no deixen d’utilitzar la llengua catalana. ç

Conseqüències de la davallada de la literatura catalana culta

- Castellanització de l’aristocràcia dels antics territoris de la corona d’Aragó.

- Pèrdua del poder de la burgesia catalana: Oposició entre l’aristocràcia castellanitzada i el poble (que segueix utilitzant el català en tots els àmbits).

- Utilització del castellà. L’aristocràcia i elits. Només en aquests àmbits, quan sortien i parlaven amb el criat no. Ningú els hauria entès. Només l’entenia menys del 3%.

- Entrada de castellanismes. A través de la literatura culta.

- Pèrdua de la consciència d’unitat entre els diferents terriotris de parla catalana.

Primers temps de la impremta

- Aquest període té una gran importància quant a la realització i divulgació del llibre.

- La impremta es consolida i els tallers, funcionen com a negocis.

- A causa de les inversions considerables que demana l’edició, entre 1480 i 1575, les impremtes de les terres catalanes tenen una certa debilitat, que comportarà la dependència de la producció.

- Tot i així, això permtrà mentenir el contacte estret amb la producció intel·lectual europea.

El foment de la lectura

- Les llibreries són el motor de l’expansió de la lectura a més d’un punt de trobada d’una sèrie de circuits intel·lectuals, industrials i comercials.

- Gràcies a que els llibreters venen, importen i exporten llibres, l’activitat cultural catalana es reforça en diferents llengües.

- Amb l’impremta es fa molt més present la cultura escrita.

- Es fomenten la lectura en veu alta, que és habitual en llocs públics i en la intimitat familiar, i la lectura en solitari, que permet interioritzar més intensament la lectura.

- La censura, reforçada per la Inquisició, aconsegueix condicionar el clima intel·lectual del S. XVI (sobretot pel que fa als escriptors i a la possiblitat de difondre les seves obres).

La nova forma del llibre

- Pren una forma més ordenada i clara.

- S’individualitza i s’eixampla la pàgina del títol.

- S’hi poden trobar elements per assegurar l’èxit del llibre en les pàgines inicials.

- Canvis significatius en la lletra utilitzada.

L’edició com a factor de progrés

- Amb el Renaixement (S. XVI) apareix la figura d’un “home nou”: l’erudit impressor, personatge que fa progressar les diverses disicplines humanistes i científiques.

- D’aquesta manera, la impremta es converteix en un factor bàsic per a la relació intel·lectual.

Situació de l’escriptor a l’edat moderna

- Procés que porta de la societat de l’Antic Règim (basada en els tres ordres: noblesa, clergat i poble) cap a una estructura més complexa.

- La burgesia ocupa espais importants de poder.

- El poble segueix condicionat per la pobresa.

- Insitució d’aquells temps es basa en la monarquia absoluta.

- Durant el segle XVIII el panorama social i polític comença a canviar.

- Al llarg d’aquest segle, després de la Revolució Francesa, els escriptors viuen de prefessions liberals o de feines que tenen alguna relació amb la literatura.

Els salons dels segles XVII i XVIII

- Mecanisme de transmissió cultural durant els segles XVII i XVIII.

- Aquest salons són espais de conversa on es parla de la cort, de les modes i dels esdeveniments polítics i socials. També s’hi llegeixen obres que són criticades i comentades.

- Fruit d’aquest ambient intel·lectual, l’any 1751 s’inicia el projecte de l’Enciclopèdia, que fa ressò dels idelas de la il·lustració poc abans de l’esclat de la Revolució Francesa.